v Trastorns de la parla:
Ø Alteracions de la veu:
§ Afonia: és la incapacitat de parlar de forma parcial o temporal. Se la considera més greu que la disfonia. Una causa comú és la ruptura del nervi laringal recurrent, el qual dirigeix quasi tots els músculs de la laringe.
§ Disfonia: és el termini que s’utilitza per descriure canvis anormals a la veu, que es produeix per una mala vibració de una o ambdós cordes vocals.
Ø Alteracions de l’articulació:
§ Dislàlia: Es tracta d’alteracions en l’articulació dels fonemes, coaccionades per una dificultat per pronunciar de forma correcta determinats fonemes o grups de fonemes de la llengua. Aquest trastorn pot afectar qualsevol vocal o consonant, encara que la major incidència del problema pot observar-se en certs sons que requereixen d’una major habilitat en la seva producció per exigir moviments més precisos.
§ Disglòssia: és un trastorn de l’articulació dels fonemes, d’origen no neurològic central, degut a alteracions anatòmiques i /o fisiològiques dels òrgans articulatoris perifèrics.
§ Disàrtria: és un trastorn de la parla originat per una lesió del sistema nerviós central i perifèric. Tenen dificultats associades amb l’articulació de fonemes. Poden produir sorolls inexistents en la seva llengua habitual ja que, no articula correctament.
Trastorns característics:
- Problemes de veu a causa dels trastorns respiratoris i fonatoris.
- Trastorns de ritme i d’accentuació.
- Alteracions en l’articulació.
Ø Alteracions de la fluïdesa verbal:
§ Taquilàlia: es caracteritza per una pronúncia ràpida de les paraules, observada en casos d’excitació mental. hipertiroïdisme...
§ Disfèmia: és un trastorn en la fluïdesa de la parla que es caracteritza per una expressió verbal interrompuda en el seu ritme d’una manera més o menys brusca. S’inicia normalment en la primera infància, però és difícil de diagnosticar en els més petits ja que, en aquesta edat solen presentar una certa disfluència verbal en l’aprenentatge de la llengua. Se’n poden distingir diverses categories:
- Els infants que tenen una disfluència verbal normal.
- Els infants que puguin tenir risc de desenvolupar-la.
- Els infants amb una clara simptomatologia de tartamudesa.
Ø Alteracions del desenvolupament del llenguatge oral:
§ Retard simple: sense una causa patològica evident, manifesten un llenguatge, la comprensió i expressió verbal és inferior a la d’altres subjectes de la seva mateixa edat cronològica.
Les característiques que presenten aquests nens serien:
1. A nivell fonològic, aquests nens presenten una tendència a la reducció del sistema fonològic.
2. A nivell morfosintàctic, podria parlar d’un nivell de normalitat evident en el seu s emissions.
3. A nivell semàntic, la seva comprensió sembla normal, encara que és lleugerament més escassa que en els nens de la seva edat.
4. En l’àmbit pragmàtic, el llenguatge és útil i funcional no observant-se distorsions ni dificultats especials.
§ Disfàsia: és tracta d’un trastorn generalitzat de la llengua a causa d’una adquisició inadequada dels seus mecanismes. Es pot considerar com un retard del llenguatge.
Hi ha diferents graus de disfàsia:
- Aparició de les primeres paraules després dels 3 anys.
- Aparició de les primeres combinacions després dels 4 anys.
- Persistència d’un llenguatge esquemàtic més enllà dels 6 anys.
§ Afàsia: Se sol diferenciar-se en:
1. Afàsia congènita: referida a la no aparició del llenguatge en nens que, a priori, no presenten altres síndromes.
Es distingeixen tres tipus de lesions:
- Prenatals (malformacions cranials, anomalies cromosòmiques, cretinisme …)
- Perinatals (anòxia)
- Postnatals (traumatisme, encefalitis …)
2. Afàsia adquirida: és aquella que té lloc una vegada que el llenguatge ja ha estat adquirit totalment o parcialment.
Classificació tenint en compte les àrees del llenguatge més afectat:
a) Afàsia sensorial o receptiva: la lesió es localitza a la zona de Wernicke. Els subjectes que la pateixen no comprenen el significat de les paraules encara que poden parlar sense dificultat.
b) Afàsia motora o expressiva: la lesió es situa a la zona de Broca. En aquest cas, el subjecte comprèn el significat de les paraules però no pot expressar-se.
c) Afàsia mixta: es tracta d’una lesió més àmplia que afecta tant a les àrees motores com receptives del llenguatge.
§ Mutisme: és un trastorn d'ansietat infantil, caracteritzat per la
incapacitat d'un nen a parlar en certs àmbits socials, com l'escola.
Aquests nens comprenen el llenguatge i són capaços de parlar amb
tota normalitat en àmbits on se senten còmodes i confortables.
incapacitat d'un nen a parlar en certs àmbits socials, com l'escola.
Aquests nens comprenen el llenguatge i són capaços de parlar amb
tota normalitat en àmbits on se senten còmodes i confortables.
v Deficiències sensorials:
Ø Deficiències que afecten l’òrgan de l’oïda:
§ Sordesa: és la pèrdua total o parcial de la facultat de sentir.
· La sordesa congènita: profunda discapacitat d’audició des del naixement. Les persones que la pateixen només poden aprendre el llenguatge parlat amb gran dificultat.
· La sordesa adquirida: sempre depèn del moment en què es va produir la pèrdua i de la intensitat d’aquesta.
Si la pèrdua es va produir abans dels 3 anys és probable que desapareguin les adquisicions anteriors i el llenguatge es deteriori.
Si l’audició es perd entre els 3 i els 6 anys es pot evitar la desintegració del llenguatge amb una reeducació adequada.
A partir dels 7 anys es pot evitar la desintegració del llenguatge, ja que la lectura pot pal·liar-ne la no percepció.
· Sordesa total: és la pèrdua d’audició per destrucció bilateral de les estructures acústiques.
· Hipoacúsia: és la pèrdua d’audició unilateral o bilateral, que es dóna en diferents graus. Segons la pèrdua d’audició, pot haver-hi els graus de sordesa següents:
o Sordesa lleugera o mala audició. Pèrdua auditiva de menys de 40 dB.
o Sordesa mitjana. Pèrdua auditiva entre 40 i 65 dB.
o Sordesa severa. Pèrdua auditiva entre 65 i 85 dB.
o Sordesa profunda. . Pèrdua auditiva de més de 85 dB.
Ø Deficiències que afecten l’òrgan de la visió:
§ De refracció:
· Miopia: els rajos lluminosos convergeixen abans d’arribar a la retina. Només es veuen bé els objectes que són a prop.
· Hipermetropia: els rajos lluminosos convergeixen darrera la retina. Només es veuen bé els objectes que són a lluny.
· Astigmatisme: la còrnia no refracta uniformement la llum perquè la seva curvatura no és uniforme. Es distorsionen les formes i la visió és borrosa.
§ De mobilitat:
· Estrabisme: consisteix en la pèrdua del paral·lelisme normal de l’ull. Pot ser unilateral o bilateral i pot classificar-se en convergent, divergent i vertical.
§ De recepció:
· Daltonisme: és una alteració de percepció dels colors, a causa de deficiències dels cons.
§ Altres alteracions:
· Ambliopia o ull mandrós: és la pèrdua parcial de la visió. Generalment afecta un ull.
· Ceguesa: és la falta de visió o l’absència de la percepció visual.
v Deficiències cognitives:
Ø Deficiències de la intel·ligència:
§ Retard mental: El retard mental és una discapacitat que es caracteritza per limitacions significatives tant en el funcionament intel·lectual com en la conducta adaptativa expressada en les habilitats adaptatives conceptuals, socials i pràctiques.
Aquesta discapacitat s’origina abans dels 18 anys.
En general l’evolució del llenguatge s’observa en les pautes següents:
- Aparició de les primeres paraules: no diu les primeres paraules amb sentit fins passat els 2 anys. No es senten prou motivats per parlar, ja que presenten moltes dificultats per accedir al llenguatge.
- Adquisició gramatical: el llenguatge telegràfica gaire bé no es diferencia del que s’observa en altres infants, tret del fet que s’allarga en el temps i que el nombre de paraules que fa servir és escàs; a més triga molt més temps a anar completant aquesta estructura primitiva fins a construir una frase senzilla.
- Adquisició de lèxic i semàntica: vocabulari molt reduït, no només pel nombre de paraules que reconeix, sinó pel nombre de paraules que tenen sentit per a ell i pel significat tan limitat que hi atribueix.
- Comprensió: solen basar la comprensió de missatges en els processos següents:
o Suport en la melodia emocional de la frase.
o Millor captació del missatge si s’associa amb la imatge visual.
o L’endevinació, per context, perquè de tota la frase capten el significat d’una o dues paraules.
o Realitzen un procés de recepció selectiu en funció dels seus interessos i les necessitats.
- Capacitat expressiva: solen acompanyar del gest l’expressió verbal per elaborar qualsevol missatge. Acostumen a presentar problemes d’articulació i de ritme per diversos motius:
o Una percepció deficient dels trets distintius de la llengua parlada.
o Problemes respiratoris.
o Problemes de malformacions dentàries i de masticació.
o Problemes pràxics de moviment de llavis, llengua i vel del paladar.
§ Superdotació: són persones amb una capacitat intel·lectual superior a la mitjana. Els superdotat es caracteritza per tenir una percepció de tot diferent. Especialment durant la infància. Solen tenir una imaginació i una manera d'aprendre les coses diferents.
No tan sols més ràpid, sinó que individualment, un superdotat pot aprendre a llegir i escriure sol, per exemple. Alguns dels superdotats, paradoxalment, es caracteritzen pel fracàs escolar. També se'ls atribueixen problemes d'atenció, ja que aprenen les coses massa de pressa i els hi cal menys temps que la resta de l'alumnat. Es caracteritzen, a més, per ser el típic "nen repel·lent". Busquen una resposta real a "perquè si", "perquè jo ho dic"... acostumen a fer preguntes durant tot el dia, fins a certa edat, quan deixen de creure que els seus pares no els hi poden proporcionar el que necessiten i les busquen per ells mateixos. Acostumen a buscar errors, com per exemple en la ortografia d'un professor.
v Deficiències de comportament, conductuals:
Ø Autisme: el trastorn fonamental és l’absència de resposta emocional cap a altres persones, trastorn que explicaria la resta dels símptomes característics són:
- Una profunda falta d’afecta cap a altres persones.
- Un desig obsessiu que tot es mantingui igual.
- Una atracció freqüent per certs objectes susceptibles de ser manipulats amb moviments motors fins.
- Mutisme.
És molt difícil aconseguir que l’infant autista aprengui habilitats lingüístiques necessàries que li permetin genera un llenguatge amb significat.
v Deficiències musculoesquelètiques:
Ø Paràlisi cerebral infantil: és una afecció orgànica de l’encèfal, que es pot produir en el fetus per falta d’oxigen o per infeccions de la mare, en el nounat (durant el naixement) per falta d’oxigenació (anòxia), per afeccions metabòliques i, fins i tot, per accidents.
Pot presentar aquests símptomes:
- Rigidesa i excitabilitat en braços i cames.
- Moviments anormals i involuntaris.
- Pertorbació de l’equilibri que afecta la locomoció i la coordinació motora.
- Contracció repetitiva de músculs flexors i extensors.
- Rigidesa muscular.
- Hipotonia muscular que afecta el control postural i l’execució de moviments.
Segons els membres afectats, es denomina:
- Tetraplegia: afecta braços i cames.
- Paraplegia: afecta les cames.
- Hemiplegia: afecta els membres d’un costat del cos.
- Monoplegia: afecta un sol membre.
Ø Espina bífida: és una malaltia produïda pel desenvolupament incomplet de les vèrtebres durant l’embaràs que deixa un buit a l’alçada de la regió lumbar i produeix una malformació de la medul·la espinal. Els problemes més importants són:
- Pèrdua de la sensibilitat de la pell més avall del nivell de la lesió de la medul·la.
- Debilitat més avall del nivell de la lesió de la medul·la, que pot, fins i tot, produir paràlisi dels membres inferiors.
- Debilitat dels músculs de la bufeta i de l’intestí, que pot provocar incontinència urinària i intestinal
